En qualsevol de les dues situacions se'ns plantegen uns interrogants que són de difícil solució si no hi hem pensat abans. Algunes de les preguntes que surgeixen poden ser: vull donar els meus òrgans?, vull acceptar un tractament que empitjora la meva qualitat de vida a canvi de temps?, quines són les meves voluntats anticipades?, vull reanimació cardiopulmonar en cas d'atrada?...
El "medical coach" té l'obligació de platejar aquestes situacions de la forma més realista possible, amb tota la informació objectiva que el cas concret requereixi i amb tota la informació técnica i científica de que disposa, per tal de que el seu pacient pugui prendre una pre-decisió en cada una de les situacions. Aquesta decisió serà informada, reflexiva, madurada i adaptada a l'entorn psicosocial del pacient, restant stress a la dura situació del "darrer dia".
Moltes vegades, aquestes preguntes les acaben responent els familiars, ja que el pacient no sempre està en condicions de respondre. És per aquest motiu que també s'ha d'ampliar la reflexió a la resta de la família o persones properes que poden ser les responsables de traslladar les darreres voluntats del pacient a l'equip assistencial.
Aquest procés d'informació i maduració de la decisió s'ha d'anar preparant progressivament, en cas de patologies cròniques degeneatives, invalidants o amb disminució paulatina de les funcions vitals (insuficiència cardíaca, respiratòria, hepàtica, renal...). Els pacients van sent conscients de les seves limitacions que fan que viure cada dia sigui una mica més difícil, però que és tant lent que els pacients no ho viuen malament fins que es tornen realment dependents per les activitats més quotidianes. Abans d'aquesta situació hem hagut d'haver plantejat l'escenari final. El plantejament no dependrà només de l'evolució de la malaltia ni de les possibilitats de tractament, sinò que estan fermement implicats aspectes culturals i psicosocials de l'entorn del pacient. Un cop més no hi ha malalties sinò malalts que hem de saber informar i acompanyar en cada cas perquè la decisió que prengui sigui coherent amb la seva manera de viure. En el cas de finals sobtats i inesperats on l'escenari possible és la donació d'òrgans, la família o les persones més properes han de tenir informació suficient per saber quins eren els desitjos del pacient. Molt millor si no han d'endivinar el que volia. Molt millor haver-ho verbalitzat en algun moment per tal de que els que decideixen no se sentin amb la responsabilitat de prendre una decisió que en un futur poden intuir contrària a la voluntat del pacient.
Acompanyar en les decisions, informar de les possibilitats ojectives, contextualitzar-les en l'entorn psicosocial del pacient, reflexionar en privat i fer extensiva la reflexió als més propers, ser oportú en la maduració de la decisió... són aspectes que poden fer del "darrer dia" un "dia previst" i per tant descarregat de responsabilitats i decisions que són difícils de prendre en "calent".
